Som aquí, tossudament alçats

Concert per la Llibertat

Novament com tants cops a la història de Catalunya, és el poble qui ha de tibar la corda, per que els polítics vagin allà on toca, no podem permetre i no permetrem, que ens enredin amb la seva xerrameca, ja fa masses anys que som, sota la bota de les arbitrarietats d'Espanya a voltes descarades des de la dictadura, a voltes emmascarades des de la democràcia.

Ara és l'hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, perquè tal i com està anant tot a Espanya, o ens deslliurem ara, o ja no ho podrem fer mai més, Espanya te la piconadora preparada, i aquest cop ni construirà una ciutadella, ni bombardejarà  Catalunya, aquest cop la guerra serà als despatxos i al tribunal constitucional, però serà una guerra molt més bruta i cruent que cap de les que s'han viscut en tota la nostra història, i estarà amagada i emparada per un vel de democràcia, aquest cop ha estat Espanya qui ens ha declarat la guerra a ultrança, i els catalans no ens podem quedar palplantats mirant-nos les barbaritats que ens durà l'avenir. Cal que cerquem aliances internacionals i plantem cara al nostre adversari si no volem desaparèixer.

Com varem cantar tots junts al començament de l'estiu; Som aquí, tossudament alçats, i res ni ningú no ens farà callar, i menys encara un govern barroer i mesquí com l'espanyol.

Ser o no ser, that is the question

11 setembre 2012

El conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Francesc Homs, en un article a VilaWeb, anuncia per aquest any una posició semblant a la manifestació de l'any passat.

Doncs no em sembla bé senyor Homs, la situació política de la Diada de l'any passat vers la d'enguany, és 100% distant. Puc entendre que l'any passat, davant una manifestació on es reivindicava "Catalunya nou estat d'Europa", el govern no s'havia posicionat en relació al tema que ens ocupa, i a més tenint en compte que no es sabia quina repercussió tindria, fins i tot ho considero una posició prudent d'un govern de tots els catalans, la mesura que es va adoptar.

Però enguany el govern ja ha pres partit per la independència ho va fer en la campanya electoral del 25-N (tot i que els hi costi pronunciar la parauleta), així doncs un govern escollit per una majoria sobiranista, ha d'estar al costat dels seus votants, i no només perquè siguin els seus, ans perquè en són majoria, i en democràcia és això el que compte, la voluntat de la majoria.

Per tot això senyor Homs, a l'endemà de la Diada, amb la megafoto de tots els assistents a la Via Catalana, serem molts els que pasarem llista, i crec que seria molt lamentable i un símbol de molt poca sinceritat amb el poble, que els nostres representants electes, els que ens van prometre dur-nos a l'estat propi, no sortissin a la foto.

Divide et Impera

Els catalans sempre ens ha vençut el ego individual, ja sigui com a subjecte o com a grup, no permetent-nos tenir una visió general de les necessitats del país.

A menys d'un mes de la Diada ens torna a assaltar, fins i tot diria a atracar el ego d'alguns grups amb ganes de protagonisme, i és que a hores d'ara els números encara no ens quadren, ep tranquils!!! que no parlo de cap nou cas de corrupció; em refereixo a la quantitat de persones inscrites a la Via Catalana, i és que fins i tot podria entendré que en una ostentació de democràcia els unionistes convoquessin una manifestació "mejor unidos", però el que trobo d'un mal gust increïble és que hi hagi col·lectius i partits polítics pro independència que organitzin una manifestació que l'únic que aconseguirà és dividir-nos, no n'hi ha prou amb endarrerir l'inici de la manifestació a les 19.00 hores, qui vulgui anar a la cadena i a la manifestació, s'ha de quedar forçosament a Barcelona, ja que d'altre manera és impossible poder ser els dos llocs, perquè logísticament, un cop finalitzada la Via, encara es trigarà una bona estona a poder obrir les carreteres, per garantir la seguretat pels participants a la via; això comportarà que a Barcelona en lloc d'una cadena hi haurà un allau de gent i a les carreteres del territori i mancarà gent.

La meva conclusió, deixem-nos d'una vegada de mirar el propi melic i tinguem tots plegats una mica de sentit de país, el que toca aquest any és la Via Catalana, i no perquè sigui l'acte proposat per l'ANC, ans, perquè va ser l'ANC qui va reunir el passat 11S2012, 1 milió i mig de persones a la manifestació, la qual cosa va legitimar-la a liderar l'esdeveniment d'enguany.

És el futur de Catalunya el que aquí ens hi juguem, si en un moment com aquest, els catalans no som capaços de fer pinya, no és d'estranyar que ens hagin menystingut durant 300 anys.

Amb la mentida com a justificació

Quan encara dura la ressaca per la fallida de Spanair, el acords bilaterals que priven al Prat de ser un aeroport de primer nivell esclaten a l'eurocambra.

Mentre fonts d'Aena admeten que aquests acords bilaterals, encara vigents, existeixen però han assegurat que “ja no suposen cap barrera ni impediment real”, i que sempre que una companyia demana operar a Barcelona se li permet fer-ho. Això és el mateix que dir que en el reglament de circulació es contempla que no es pot creuar un carrer amb el semàfor en vermell, però si algú demana fer-ho, no se li imposarà cap sanció.

Si us plau siguem seriosos, que no som nens jugant a cartronets, si hi ha una llei, acord, conveni o com ho vulguin anomenar que prohibeix quelcom, ningú, repeteixo ningú que tingui interès amb un negoci, proposarà que li aixequin la prohibició per el seu benefici, ja que fer-ho seria com suïcidar-se empresarialment parlant.

Com diria Obelix, aquests espanyols son bojos

Ara volen fer-se els espavilats, i encara els sortirà el tret per la culata, i és que ara mateix ja tenen prou fronts oberts com per obrir-ne de nous, però ells a la seva, es creuen que Gran Bretanya té la paciència que tenim els catalans, i que fent quatre sortides de to, els acolloniran, i de moment l'únic que han aconseguit és que els vigilin ben estretament i de ben a prop amb un portaavions i altres mitjans navals, que ja el voldrien per ells la marina espanyola.

No en varen tenir prou quan l'any 1967 el govern espanyol, d'acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presenta a l'ONU la denuncia del Tractat d'Utrech, però això si, referint-se solament al text de l'article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l'ONU instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d'arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l'ONU la resposta de l'ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d'una traïció… i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”.

Desprès d'aquesta resposta i sent evidents avui més que mai, les facilitats que Espanya està oferint a Catalunya per la seva autodeterminació, sembla estrany, que tornin a la carrega amb la més que caducada cantarella de que "Gibraltar és territori espanyol"; però lluny de qualsevol lògica, Espanya es manté ferma en la seva essència més imperialista, la darrera lluentor espanyola, "Gibraltar no té dret a decidir res"; tot plegat, Déu ho vulgui, s'acabarà solucionant a Brussel·les, i aquí tenim una bona basa per guanyar la nostra partida i redimir a la Gran Bretanya de la seva traïció, un simple referèndum d'autodeterminació a l'hora a Gibraltar i a Catalunya, al meu entendre, seria el més similar que podem trobar en el segle XXI del judici del rei Salomó.

Les dones i l'estat del benestar

Acabo de llegir un article on "la professora de Ciències Polítiques i Sociologia"; Elisa Chuliá ens fa un vestit a les dones del segle XXI.

No es pot ser més classista i obtusa mental, ni dir més aberracions seguides.

El retard de la nupcialitat i la natalitat senyora meva, no l'ha provocat el fet que les dones entressin al món laboral, de fet, les dones sempre han estat dins del món laboral, ja sigui al camp o a les fabriques, només durant la postguerra i el franquisme, va ser quan la dona va deixar el món laboral moltes vegades més per obligació, que no per voluntat pròpia, en trobar-se que no hi havia qui es pogués fer càrrec dels fills, ja que les llars d'infants que tenien moltes fàbriques, desprès de la guerra varen desaparèixer, així mateix el fet de traslladar-se moltes famílies a les ciutats, sense avis o altres parents que es fessin càrrec dels infants, també va contribuir a que les mares es veiessin obligades a deixar la feina.

Passades aquestes generacions, les dones tornen a prendre consciència del seu paper dins la societat, i es reincorporen al món laboral, moltes vegades amb més estudis i possibilitats que les seves avies; però aquesta incorporació al treball, no és tractada com correspondria a la qualificació professional, estant les dones més mal pagades tot i realitzant moltes vegades la mateixa tasca que els homes; això sumat al augment desproporcionat del preu de la vivenda, i la manca de seguretat en el lloc de treball, és el detonant pel qual les parelles triguin més a establir-se i a tenir fills.

Si l'estat hagués fet els seus deures, en lloc de dedicar-se a l'enriquiment personal del polític de torn, hagués proporcionat una millor legislació laboral, hagués facilitat a les mares un lloc on poder tenir els seus fills durant la jornada laboral, i un més adequat accés a la vivenda, sense tanta especulació; tot això hauria facilitat que les parelles s'establissin més joves i s'aventuressin a tenir més fills.

En quan al tema dels avis, no es pot culpar a les dones de desatendre'ls, ja que el motiu real ha estat en el canvi de tipus de vida del camp a la ciutat, passant de la família extensa a la família nuclear, canvi que motiva la necessitat de tenir un lloc on deixar als fills petits i un altre on deixar als avis.

Més endavant la "professora de ciències polítiques i sociologia" ens diu que els avis avui viuen més anys gràcies al estat del benestar, idea totalment absurda si no hi afegim altres condicionaments previs tals com una correcta nutrició, una enorme millora de la medicina obtinguda en molts casos (tot i que sembli estrany) gràcies a les guerres, i el fet de poder viure d'una pensió per jubilació NO REGALADA ans guanyada per tots els anys de treball i cotitzacions.

Per continuar amb les bajanades, ens parla de la “amplia oferta educativa pública y subvencionada”, la qual segons ella ha produït una sobre qualificació, potser és que aquesta senyora pensa que a les universitats només han d'anar els fills de les elits de la societat, i així, la resta de mortals, s'han de conformar amb treballar al camp, a les fabriques o en treballs no qualificats.

En definitiva, i per acabar d'arrodonir el cúmul de despropòsits no se li acut més que dir "los llamados Estados del Bienestar “han procurado logros sociales que, no obstante, desafían su propia sostenibilidad”i continua dient que és “una triste certeza” que las economías de los Estados del Bienestar tienen “desventajas competitivas” frente a otras “desreguladas y menos protegidas socialmente”. Aleshores jo em pregunto, que ens proposa aquesta "eminència"??? tornar a una marcada societat de classes on ningú no pot aspirar a ser més del que varen ser els pares o avis!!!

Doncs NO senyora Chuliá, si el que vol vostè és viure en aquesta societat que ens descriu, haurà de cercar una màquina del temps i viatjar al segle XVIII, però això si, vagi molt en compte en el seu viatge, no fos cas que en arribar al seu destí li toques formar part d'una família de pagesos sotsarrendats, potser aleshores seria vostè mateixa qui pretendria canviar les lleis per poder progressar socialment.

El més pur estil espanyol

Aquesta Espanya borbònica que fa 300 anys que s'arrossega per les clavegueres de la mentida, l'engany i l'estafa, ben segur que pateix amnèsia, perquè només que tingues una mica de memòria, recordaria, que van ser ells mateixos qui fa 300 anys, van regalar Gibraltar a la Gran Bretanya a canvi que els nostres aliats ens abandonessin a la nostre sort, en aquell ignominiós tractat d'Utrecht.

Fa 300 anys, Gibraltar va ser un territori molt sortós, en passar de mans espanyoles a mans britàniques, contràriament al dissortat avenir dels catalans, i que quedi ben clar, que per res del món els voldria cap mal als gibraltarenys, que no en tenen cap culpa del designis del passat; però la cobdícia espanyola, no en va tenir prou amb apropiar-se Catalunya, un territori que fins llavors havia estat lliure i sobirà, d'aleshores ençà Espanya no ha abandonat mai el seu interès per reconquerir Gibraltar, tot i que la seva població, mai ha tingut cap voluntat de formar part d'Espanya.

Avui en una Espanya alienada per les FAES, xuclada dins un túnel del temps, que cada cop es troba més prop dels anys 50 del passat segle, i amb Catalunya cada dia més prop d'aconseguir de bell nou la seva sobirania, deslliurant-se d'una Espanya centralista i arcaica; s'ha desfermat dins la casta política PPera espanyola una lluita més pròpia del segle XVIII, en la que no hi ha setmana que no coneguem un nou escàndol de la diplomàcia espanyola envers Gibraltar.

Potser és que Espanya davant la possibilitat de perdré una llengua tan estimada com és el català, ara vol abraçar el llanito???

I ara que hem de fer?

11 setembre 1714

Aquesta setmana hem conegut el sostre de dèficit que ens imposa Espanya pels pressupostos d'enguany i de l'any que bé; uns pressupostos totalment inassumibles, i el més gros, no és que sigui així perquè Catalunya no genera prou impostos, que com molt bé diu en Oriol Junqueras, "som el 16% produïm el 20% paguem el 24% ENS TORNEN EL 10% i ens inspeccionen el 30%, així doncs que és el que passa, o millor dit, que és el que pot passar. És cert, les retallades de la CCMA, les de la sanitat, les d'ensenyament, les dels sous dels funcionaris i empleats públics, les fa la Generalitat, però el que és més important i tots tindríem que tenir-ho molt clar, és quines son les partides de diners de les que disposa la Generalitat, i com les inverteix.

Aquestes partides bàsicament son, sanitat, ensenyament, serveis socials, empleats públics, i el pagament del deute; la resta de partides son xavalla, tot i que des de Madrid s'omplin la boca pel que ens gastem en les nostres ambaixades, això és "peccata minuta", i ni que ho suprimíssim no ens solucionaria absolutament res.

Així doncs, el que cal tenir molt clar, és que la Generalitat no retalla per gust en tot l'esmentat anteriorment, ans no pot retallar en res més, perquè no te altres partides, i a més a més, el govern de Madrid ja ni tan siquiera traspassa els diners d'aquestes competències, ara en lloc de traspassar el que ens pertoca seguint les estratègies del FLA, ens fa un préstec del qual li hem de tornar interessos, si, si, ho heu entès bé, els diners que Espanya ens ha de traspassar (perquè és Espanya qui fa la recaptació dels impostos dels catalans), no ens els traspassa, a canvi ens fa un préstec amb interessos, aquesta és la realitat, i mentre Espanya te escanyada a Catalunya, no perquè no haguem pagat impostos, ni perquè no ens correspongui la nostre part del pastis, senzillament per ofegar als catalans i provocar una revolta contra la Generalitat, moment en el qual, Espanya vindria corrents a salvar als pobrets catalans de les males arts del govern de la Generalitat, intervenint l'autonomia i assimilant tot Catalunya fent-nos retrocedir als anys 50 del passat segle.

Aquesta és la guerra que està lliurant Espanya contra Catalunya, perquè evidentment en el segle XXI i dins la UE, Espanya no pot desenvolupar una guerra convencional, que automàticament els faria fora de la UE.

Així doncs, nosaltres als catalans que hem de fer???, per mi està molt clar on ens hem de posicionar, sempre al costat dels nostres, de la Generalitat, perquè com molt bé ha dit la Carme Forcadell en més d'una ocasió, el problema de Catalunya no és que no tingui estat, el veritable problema, és que te un estat en contra.

Així ara, com fa 300 anys tornem a estat assetjats, aleshores el setge només afectava a unes poques places fortes, actualment el setge afecta a tot Catalunya, i som tots els catalans del segle XXI els que hem de defensar la nostra pàtria catalana, si no ho fem nosaltres, no vindrà ningú de fora a ajudar-nos. //*//